CONVERSA AMB MARIA DE LA MAR GAITA SOCIAS

Historiadora de l'art i directora del museu Krekovic.

Segons el consell internacional de museus, un museu és una institució permanent sense finalitat de lucre al servei de la societat i del seu desenvolupament obert al públic. Penses que és així? Què és per tu, com a directora de museu, un museu? Com ampliaries aquesta definició?

Comparteixo plenament aquesta definició, que entén el museu com a una institució al servei de la societat. El museu serveix a la societat conservant una sèrie de béns o testimonis i aprofundint en el seu coneixement; tanmateix, aquestes tasques més internes no es poden desenvolupar d’esquenes a la societat, els museus han de posar a l’abast de la ciutadania les col·leccions que custodien, ser espais accessibles de foment de la cultura i l’educació. 
Crec que, tot i que ens hi estam esforçant, encara ens falta per aconseguir que aquesta visió social dels museus arreli definitivament.

Quin és el paper que ocupa l'educació dins un museu?

Des de la meva perspectiva, l’educació, entesa en un sentit ampli, ha de tenir un paper central en el museu. De fet, en les definicions oficials de museu, l’educació és considerada una de les finalitats bàsiques d’aquesta institució. Tanmateix, de vegades es prioritzen altres aspectes com les exposicions.

Per altra banda, crec que també és important canviar més profundament el concepte d'educació als museus: molts museus centren el seu programa educatiu gairebé exclusivament en el públic escolar i infantil i s'ofereixen escasses propostes per altres tipus de públics, i moltes de les propostes a nivell de difusió encara es basen en un concepte de visitant passiu i no com a participant actiu (per exemple, les visites “guiades”).

Tanmateix, i en el cas concret dels museus a Mallorca, crec que en bona part és una qüestió de manca de recursos: si un museu compta amb un o dos tècnics per gestionar tots els aspectes del museu, és més dificil poder oferir un servei públic de qualitat en tots els sentits.

Amb tot, s’ha de repensar allò que s’ofereix al museu i no limitar-nos a fer exposicions sense tenir en compte el component educatiu, no com un component sinó com part del procés expositiu. Per altra banda , em sembla important vincular al museu a més sectors de la societat i, en el cas concret de Mallorca, hauriem de tenir present ser capaços d'enfortir la noció de turisme cultural. En el cas concret de turisme cultural, pens que un bon camí seria l'aplicació de la filosofía de la interpretació del patrimoni, disciplina que té alguns punts en comú amb l'educació, per tal d'apropar els recursos culturals als visitants d'una manera més engrascadora.

Com es pot suplir la manca d'un departament especialitzat en educació en un museu?

Jo crec que és molt necessari, hauria de ser imprescindible en el cas dels museus de referència. En el cas de museus més petits crec que una manera de suplir-ho seria a través de la Xarxa de Museus. La Xarxa de Museus és una estructura organitzativa que preveu la Llei de Museus amb l'objectiu de fomentar una actuació coordinada dels diferents museus. La Xarxa, que gestiona el Consell de Mallorca, que és l'administració competent en matèria de museus, podria comptar amb un departament educatiu que gestionés l'acció educativa en aquells museus que no disposessin d'un departament especialitzat.
Per altra banda, també és una necessitat que ha de sortir dels col·lectius mateixos que hi estan implicats, és a dir, dels museòlegs, educadors, historiadors de l’art,  laboratoris, entitats independents, etc. s’ha de treballar per posar de manifest la importància de l’educació.

Com ha de ser el perfil d'un educador de museu? Un artista, un guia turístic, un monitor, una audioguia, comercia, encarregat de màrqueting, acompanyant, performer, animador, etc.? ( Rialles) És totes aquestes coses o cap?

Amb alguns d'aquests perfils no hi estic d'acord, per exemple monitor, guia turístic o audioguia són perfils que parteixen de la idea del visitant com un subjecte passiu i de l'educador com a transmissor d'uns coneixements immutables. M'agrada més la idea de l'educador entès com a mediador i facilitador de diàleg, que fomenta la participació i implicació dels visitants en els processos educatius i creatius que poden tenir lloc al museu.

El museu Krekovic, que dirigeixes, ha col·laborat amb altres entitats.  Ens pots explicar quines relacions s'estableixen entre el museu i aquestes entitats? Quines iniciatives ens destacaries?

El cas del Museu Krekovic és bastant peculiar. És un museu de titularitat pública, del Consell de Mallorca, dedicat a conservar una col·lecció pictòrica d'un artista gens reconegut a nivell acadèmic.   Des de novembre de 2011 fins al 28 de març de 2014 va estar tancat i va estar a punt de desaparèixer absorbit per l'Arxiu General del Consell, que es va instal·lar a l'edifici. Tanmateix, la pressió veïnal, que veu el museu com un recurs cultural important pel barri, va fer que el museu continués. Des del 2014, amb uns recursos modestos, el que hem intentat és iniciar un camí cap a un model de museu més actual, participatiu i dinàmic, que planteja el fons Krekovic des d'una perspectiva més actual del diàleg intercultural i el complementa amb el fons d'art contemporani del Consell de Mallorca i altres línies de treball com puguin ser l'art urbà, el patrimoni de les barriades properes o l'art jove. Hem intentat sobretot intensificar la relació amb l'entorn, principalment amb els centres educatius dels voltants. Destacaria, per exemple, el projecte “Jo sóc el meu dibuix_òpera negra”, un projecte d'art digital interactiu amb alumnes de 1er d'ESO desenvolupat pels artistes Enric Socias i Rosa García i el Departament de Dibuix de l'Institut Antoni Maura o la col·laboració del museu en un concurs i exposició de redaccions amb els centres educatius i els serveis socials de la barriada. També hem duit a terme algunes iniciatives a través d'entitats i col·lectius com Arquitectives, AATOMIC, l'associació Arca, Sa Galania...

Acció d'aatomic lab artistes visuals. Museu del barri

Hi ha algun projecte amb centres escolars que hauríeu volgut realitzar i encara no heu pogut fer? Quin?

Duim molt poc temps en contacte amb els centres escolars, des de l'any passat el Museu Krekovic participa en una xarxa socioeducativa que integra els Serveis Socials i els centres educatius del barri de Nou Llevant i també prenem part de la xarxa d'entitats i serveis de La Soledat. Hi ha moltes línies a partir de les quals es podrien desenvolupar projectes interessants i en les que m'agradaria continuar treballant: diàleg intercultural, immigració, educació artística, revalorització del patrimoni de la barriada o reflexió sobre el concepte i les funcions que ha de tenir un museu des del punt de vista dels seus usuaris.

 En aquest sentit, hi ha propostes que em semblen un bon referent, com ara les línies que segueix el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, ubicat a Sant Adrià del Besós, o bé les propostes del Museu del Barrio, de Nova York. Un museu només dedicat a si mateix no té cap sentit, s’ha de vincular a l’entorn.

Per què creus que quan es parla d'educació a un museu sovint pensam en infants en edat escolar i no en altres col·lectius?

Crec que, en gran part, és un tema de recursos. De fet, museus que disposen d'un departament educatiu consolidat com Es Baluard sí que ofereixen projectes educatius per a públics molt diversos, més enllà del públic escolar. Com he comentat abans, crec que una solució seria impulsar projectes conjunts a partir de la Xarxa de Museus.




Si et donessin carta blanca en un museu qualsevol, quines línies d'acció concreta establiries?

No m'agrada molt aquesta idea de tenir carta blanca, crec que els museus, si volem ser de veritat espais de diàleg a partir del patrimoni, l'art i la cultura, llocs on la gent se senti còmode, institucions educatives al servei de la comunitat, no han de ser monopolitzades pels professionals del museu, sinó que han de ser més participatives i transparents. Per altra banda, com a línia d'acció concreta proposaria reforçar la cooperació entre els diferents centres museístics i desenvolupar projectes conjunts amb l'objectiu d'augmentar la visibilitat social dels museus.

Acabam l'entrevista propossant a na Maria del Mar que ens expliqui de manera gràfica, un dibuix o un esquema la relació que hi ha entre Museus i educació. Aquí ho teniu!

CONVERSA AMB PACO ESPINOSA

La meva obra, parla de divisions, fragmentació, imposisibilitats, fracasos impotències, incapacitats, incomunicacions, dèficits, distorsions, imperfeccions, amplificacions, desconcerts, desconeixements, errors, confusions… 

Paral·lelament, estic compromès i participo activament en comunitats obertes d’artistes que treballen els valors socials de l’art, el debat crític, la dissidència, la trobada, les accions de guerrilla artística i agitació cultural, el desenvolupament de la col·laboració, la participació, el procomú, l’intercanvi de coneixement, el valor transversal de la cultura o el sentit i la utilitat de l’art aquí i ara.

PACO ESPINOSA Artista i president de l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB).

On situaries el paper que ocupa avui l’art dins l’àmbit educatiu?

El paper actual de l’art en l’educació és marginal i això és un greu error, segurament moltes persones estam d’acord que la creativitat estableix un nexe important entre l’art i ‘educació. Els darrers anys la paraula creativitat ha anat adquirint una major presència en tots els àmbits. Professionals de diverses àrees assenyalen la importància d’inserir, adquirir i desenvolupar aquesta competència com una eina fonamental de creixement personal i col·lectiu. i tot això representa una educació moderna.

La creativitat és un dels pilars fonamentals de l’art, encara que no n’és una qualitat exclusiva. Per tant, l’estudi i la pràctica de l’art són eines indispensables per a la formació d’una capacitat creadora, l’educació artística facilita un entorn adequat per expressar-se, fomentar experiències i participar en la creació de projectes; a més d’afavorir una actitud reflexiva i crítica envers el món que ens envolta.

De quina manera pot intervenir l’art en el teixit social i educatiu?

L’art té un paper emancipador i de transformació. En aquest sentit, hi ha una reflexió de Jacques Rancière interessant, que diu: “No és la incomprensió de l’estat de coses el que alimenta la submissió dels dominats, sinó la manca de confiança en la seva capacitat per transformar-ho”.

I una més: “L’emancipació comença quan es qüestiona de nou l’oposició entre mirar i actuar, quan es comprèn que les evidències que estructuren d’aquesta manera les relacions mateixes de dir, veure i fer pertanyen a l’estructura de la dominació i de la subjecció” En general, podríem dir que els artistes tenen una bona aptitud per fer alguna cosa transformadora i emancipadora en el sentit que planteja Rancière. L’artista desestructura l’equilibri i possibilita la dissidència.

 

La educación del des-artista  ALLAN KAPROW. El malestar en la estética. Estética y política JACQUES RANCIÈRE

Què poden fer les institucions en la interrelació entre art i educació?

En realitat les institucions públiques, tal com estan “muntades” actualment, poden fer molt poc, bàsicament perquè han demostrat la seva inutilitat continuada en aquestes qüestions. Hi ha un problema de fons, estructural, i des d’aquí, el marge d’acció és molt limitat.

La realitat que vivim a Espanya és l’eliminació de l’educació artística --”matèries que distreuen”--, tot i que la UNESCO va reunir 1200 participants de 97 països d’un seguit de sectors vinculats al món de la cultura i de l’educació a la Conferència Mundial sobre Educació Artística de Lisboa, el 2007, on va reivindicar “la importància de l’educació artística en la promoció de la creativitat, la innovació i la diversitat cultural al món sencer” El 2009 el Parlament Europeu va aprovar una resolució sobre els estudis artístics en què “considera que l’educació artística hauria de ser element obligat als programes educatius a tots els nivells escolars, a fi d’afavorir la democratització de l’accés a la cultura”. Podríem dir que hi ha un cert consens teòric en la importància de l’art, però a la pràctica no es fa gran cosa.

A més, el poder pensa a curt termini, en termes de pressupost anual, de legislatures, i d’aquesta manera no es pot treballar ni per l’educació ni per l’art.

Coneixes algun exemple institucional, en aquest sentit?

El 2012 Suïssa va incorporar la formació musical en la constitució per reforçar la seva presència a l’educació bàsica.

Quins són actualment els col·lectius més implicats entre art i educació?

 En termes genèrics podem pensar en col·lectius de naturalesa molt diversa, com ara docents, museus, associacions, col·lectius d’artistes, etc. Cada un d’aquests col·lectius fa la seva tasca i alguns un gran esforç per canviar el model i obrir línies d’innovació, però en realitat, el sistema establert els deixa poc camp d’acció. A més, falta i hi hauria d’haver més interacció entre els col·lectius implicats. 

Podria un artista impartir una assignatura que no estigui relacionada amb les arts?

No crec en un sistema educatiu per assignatures.

En un model educatiu modern --un model que hauran de definir els especialistes i professionals en la matèria--, l’educació artística hauria de tenir un valor transversal. L’educació  artística s’ha de filtrar per tot el programa educatiu, a tots els nivells escolars.

Podem pensar, per exemple, en l’anomenada “paradoxa del mestre ignorant”, de Jacques Rancière, que parla de passar de la lògica del pedagog embrutit --que ha caigut en la rutina dels seus hàbits-- a la del mestre ignorant. La primera al·ludeix a un artista que voldria que “els espectadors veiessin això i que sentissin allò altre, que comprenguessin tal cosa o tal altra i que de tot això, en traguessin una determinada conseqüència”, és a dir, que hi ha alguna cosa que l’alumne ha d’aprendre i que el mestre ha d’ensenyar, que l’espectador ha de veure i el director de teatre li fa veure. En canvi, a la segona lògica, la del mestre ignorant, trenca amb la idea d’identitat entre la causa i l’efecte: l’alumne aprèn del mestre quelcom que el mestre mateix no sap. Aquesta és la paradoxa del mestre ignorant: “com menys sap el dramaturg el que vol que faci el col·lectiu d’espectadors, més farà que ells actuïn, sigui com sigui, com un col·lectiu, i transformin la seva agregació a la comunitat”.

Una altra aportació sobre la qual podem reflexionar és de Kaprow, del seu llibre La educación del des-artista, on diu “Només quan artistes actius deixin voluntàriament de ser artistes podran convertir les seves habilitats, com dòlars en iens, en alguna cosa que el món pugui emprar: jugar. El joc com a moneda corrent. La millor manera d’aprendre a jugar és amb l’exemple, i els des-artistes ens el poden donar. En el seu nou paper com a educadors, el que han de fer és jugar com abans ho feien sota la bandera de l’art…”

Jo no crec que l’artista hagi de deixar de ser artista per dedicar-se sols a l’educació --com sembla insinuar Kaprow--, però sí que pot combinar la seva activitat artística amb altres activitats com ara l’educativa. En aquest sentit, pens que l’artista pot aportar la seva creativitat en un grup d’investigació, en una aula o en una empresa. En general, l’aportació d’un artista és un valor afegit en qualsevol àmbit.
Un bon somni seria que puguéssim treballar tots junts.

Acabam l’entrevista proposant-li un joc a Paco Espinosa. Li oferim un full i li demanam que ens expliqui de manera gràfica, a través d’un dibuix o d’un esquema, la relació que hi ha i que hi hauria d’haver entre art i educació. Aquesta és l’obra que ens va fer.