La meva obra, parla de divisions, fragmentació, imposisibilitats, fracasos impotències, incapacitats, incomunicacions, dèficits, distorsions, imperfeccions, amplificacions, desconcerts, desconeixements, errors, confusions…
Paral·lelament, estic compromès i participo activament en comunitats obertes d’artistes que treballen els valors socials de l’art, el debat crític, la dissidència, la trobada, les accions de guerrilla artística i agitació cultural, el desenvolupament de la col·laboració, la participació, el procomú, l’intercanvi de coneixement, el valor transversal de la cultura o el sentit i la utilitat de l’art aquí i ara.
PACO ESPINOSA Artista i president de l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB).
On situaries el paper que ocupa avui l’art dins l’àmbit educatiu?
El paper actual de l’art en l’educació és marginal i això és un greu error, segurament moltes persones estam d’acord que la creativitat estableix un nexe important entre l’art i ‘educació. Els darrers anys la paraula creativitat ha anat adquirint una major presència en tots els àmbits. Professionals de diverses àrees assenyalen la importància d’inserir, adquirir i desenvolupar aquesta competència com una eina fonamental de creixement personal i col·lectiu. i tot això representa una educació moderna.
La creativitat és un dels pilars fonamentals de l’art, encara que no n’és una qualitat exclusiva. Per tant, l’estudi i la pràctica de l’art són eines indispensables per a la formació d’una capacitat creadora, l’educació artística facilita un entorn adequat per expressar-se, fomentar experiències i participar en la creació de projectes; a més d’afavorir una actitud reflexiva i crítica envers el món que ens envolta.
De quina manera pot intervenir l’art en el teixit social i educatiu?
L’art té un paper emancipador i de transformació. En aquest sentit, hi ha una reflexió de Jacques Rancière interessant, que diu: “No és la incomprensió de l’estat de coses el que alimenta la submissió dels dominats, sinó la manca de confiança en la seva capacitat per transformar-ho”.
I una més: “L’emancipació comença quan es qüestiona de nou l’oposició entre mirar i actuar, quan es comprèn que les evidències que estructuren d’aquesta manera les relacions mateixes de dir, veure i fer pertanyen a l’estructura de la dominació i de la subjecció” En general, podríem dir que els artistes tenen una bona aptitud per fer alguna cosa transformadora i emancipadora en el sentit que planteja Rancière. L’artista desestructura l’equilibri i possibilita la dissidència. |
| La educación del des-artista ALLAN KAPROW. El malestar en la estética. Estética y política JACQUES RANCIÈRE |
Què poden fer les institucions en la interrelació entre art i educació?
En realitat les institucions públiques, tal com estan “muntades” actualment, poden fer molt poc, bàsicament perquè han demostrat la seva inutilitat continuada en aquestes qüestions. Hi ha un problema de fons, estructural, i des d’aquí, el marge d’acció és molt limitat.
La realitat que vivim a Espanya és l’eliminació de l’educació artística --”matèries que distreuen”--, tot i que la UNESCO va reunir 1200 participants de 97 països d’un seguit de sectors vinculats al món de la cultura i de l’educació a la Conferència Mundial sobre Educació Artística de Lisboa, el 2007, on va reivindicar “la importància de l’educació artística en la promoció de la creativitat, la innovació i la diversitat cultural al món sencer” El 2009 el Parlament Europeu va aprovar una resolució sobre els estudis artístics en què “considera que l’educació artística hauria de ser element obligat als programes educatius a tots els nivells escolars, a fi d’afavorir la democratització de l’accés a la cultura”. Podríem dir que hi ha un cert consens teòric en la importància de l’art, però a la pràctica no es fa gran cosa.
A més, el poder pensa a curt termini, en termes de pressupost anual, de legislatures, i d’aquesta manera no es pot treballar ni per l’educació ni per l’art.
El 2012 Suïssa va incorporar la formació musical en la constitució per reforçar la seva presència a l’educació bàsica.
Quins són actualment els col·lectius més implicats entre art i educació?
En termes genèrics podem pensar en col·lectius de naturalesa molt diversa, com ara docents, museus, associacions, col·lectius d’artistes, etc. Cada un d’aquests col·lectius fa la seva tasca i alguns un gran esforç per canviar el model i obrir línies d’innovació, però en realitat, el sistema establert els deixa poc camp d’acció. A més, falta i hi hauria d’haver més interacció entre els col·lectius implicats.
Podria un artista impartir una assignatura que no estigui relacionada amb les arts?
No crec en un sistema educatiu per assignatures.
En un model educatiu modern --un model que hauran de definir els especialistes i professionals en la matèria--, l’educació artística hauria de tenir un valor transversal. L’educació artística s’ha de filtrar per tot el programa educatiu, a tots els nivells escolars.
Podem pensar, per exemple, en l’anomenada “paradoxa del mestre ignorant”, de Jacques Rancière, que parla de passar de la lògica del pedagog embrutit --que ha caigut en la rutina dels seus hàbits-- a la del mestre ignorant. La primera al·ludeix a un artista que voldria que “els espectadors veiessin això i que sentissin allò altre, que comprenguessin tal cosa o tal altra i que de tot això, en traguessin una determinada conseqüència”, és a dir, que hi ha alguna cosa que l’alumne ha d’aprendre i que el mestre ha d’ensenyar, que l’espectador ha de veure i el director de teatre li fa veure. En canvi, a la segona lògica, la del mestre ignorant, trenca amb la idea d’identitat entre la causa i l’efecte: l’alumne aprèn del mestre quelcom que el mestre mateix no sap. Aquesta és la paradoxa del mestre ignorant: “com menys sap el dramaturg el que vol que faci el col·lectiu d’espectadors, més farà que ells actuïn, sigui com sigui, com un col·lectiu, i transformin la seva agregació a la comunitat”.
Una altra aportació sobre la qual podem reflexionar és de Kaprow, del seu llibre La educación del des-artista, on diu “Només quan artistes actius deixin voluntàriament de ser artistes podran convertir les seves habilitats, com dòlars en iens, en alguna cosa que el món pugui emprar: jugar. El joc com a moneda corrent. La millor manera d’aprendre a jugar és amb l’exemple, i els des-artistes ens el poden donar. En el seu nou paper com a educadors, el que han de fer és jugar com abans ho feien sota la bandera de l’art…”
Jo no crec que l’artista hagi de deixar de ser artista per dedicar-se sols a l’educació --com sembla insinuar Kaprow--, però sí que pot combinar la seva activitat artística amb altres activitats com ara l’educativa. En aquest sentit, pens que l’artista pot aportar la seva creativitat en un grup d’investigació, en una aula o en una empresa. En general, l’aportació d’un artista és un valor afegit en qualsevol àmbit.
Un bon somni seria que puguéssim treballar tots junts.
Un bon somni seria que puguéssim treballar tots junts.
Acabam l’entrevista proposant-li un joc a Paco Espinosa. Li oferim un full i li demanam que ens expliqui de manera gràfica, a través d’un dibuix o d’un esquema, la relació que hi ha i que hi hauria d’haver entre art i educació. Aquesta és l’obra que ens va fer.
